Excursionisme

Sortirem del barri de Can Boada del Pi, a ponent de Terrassa, al final de l’Avinguda de Can Boada del Pi a mà dreta i a tocar de la Masia del mateix nom o de Can Marcet, actualment restaurada. Al costat mateix tenim el gran dipòsit d’aigua de la Mina de Terrassa. Deixem la ciutat i en direcció nord-oest anem per una antiga pista i antics camps de correu, ara abandonats i ocupats per molta ginesta i esbarzers. Ens trobem al Camí Vell de Terrassa a Vacarisses. A mà dreta trobarem un antic mur de feixes i una roureda enorme, amb roures de fins a cinc besses. Després, amunt, un grapat d’oliveres sense cuidar. Seguim cap a Can Cardús de les Orioles. Masia del segle XVI, actualment habitada però, no treballen gaires terres, més aviat horts de subsistència, algun aviram, ametllers i oliveres. L’edifici està una mica deixat i algunes parts estan ensorrades i abandonades. A la façana principal, hi havia  un antic rellotge de sol molt malmès, de l’any 1602. Rodegem la masia pel sud doncs, han bloquejat el camí de pas habitual per davant de la façana principal. Girem cap a ponent i passant per sota la B-40 i creuant el Camí de Can Gonteres, que ara és una carretera nova de trinca, ens trobem a la anomenada Serra de les Aimerigues. Baixem per una antiga pista, ara molt malmesa, cap a la Riera de Gaià. Des d’aquí i en primer pla veiem l’altiplà de Can Font de Gaià i al fons i a dalt el Mas de la Pineda. Al passar per una passera de fusta, a l’esquerra hi havia la Font dels Lladres, actualment tot erosionat per l’aigua de la mateixa torrentada. Arribem al començament de la Riera de Gaià, que aquí agafa el testimoni del Torrent de la Xoriguera. La riera és un afluent del Llobregat que neix a la serra de l’Obac i en arribar al pla de Terrassa tomba vers el SO i discorre de manera paral·lela i propera a la falla del Vallès, entre la Serralada Prelitoral Catalana (materials del sòcol paleozoic) i la depressió del Vallès (materials neògens). Perd el nom la riera a l’encreuament dels Termes d’Ustrell, Viladecavalls i Abrera. Quan aquesta riera porta aigua es sobretot quan ragen els Caus del Guitard o després de pluges abundants. L’aigua apareix i desapareix en alguns trams degut al caire sorrenc i de graveta de la seva llera. Cal advertir, prèviament, que aquesta caminada no s’ha de fer en temps o previsió de pluja o quan la riera ve crescuda. Al principi mateix de la riera, geològicament, veurem el primer dels dos petits afloraments de la falla del Vallès-Penedès, amb roques blavoses molt dures barrejades amb quarsos. Un xic més avall ja veiem els primers Xaragalls, Badlands (Terres Dolentes) i també anomenats localment Orgues o Terrers. Els Xaragalls es troben al llarg de tots els marges de la llera de la riera de Gaià. L'aixaragallament es desenvolupa sobre unes bretxes i lutites poc consolidades, ocres i vermelloses, amb grans blocs de materials paleozoics, unes formes d'erosió molt característiques amb algun despreniment recent. Podem observar als talussos els diferents estrats vermellosos corresponents a dipòsits sedimentaris quaternaris, posats ara al descobert per la contínua erosió de l’aigua, el vent i tots els agents atmosfèrics al llarg dels segles. En general es tracta d’argiles, sorres i alguns petits còdols no gaire consolidats, la qual cosa en facilita la seva erosió. Per aquí hi ha la Font dels Caçadors, força desapareguda. Seguim riera avall, observant els xaragalls i arribem a una zona molt més ampla, que per la quantitat de canyissar ens fa pensar que no fa gaires anys estava ple d’horts. Al costat mateix hi ha un antic pou d’extracció d’aigua, ara en desús. Aquí també hi trobem un dels pocs camins que accedeixen a l’altiplà de Can Font de Gaià, en aquest cas pel cantó sud-oest. Seguim pel canyissar fins a a trobar el GR-96, per on passa el Camí Romeu a Montserrat. El seguim un trosset i tornem a l’ampla riera on més avall hi ha un aflorament d’aigua i a la vora la Font del Bosc, al principi de tot d’un camp d’oliveres abandonat i protegit de la riera amb un fort mur de formigó. Un cop passat per sota de l’alt pont del ferrocarril, ja veurem la majestuositat d’aquesta Xemeneia, Torre o Pilar coronat, d’uns  25 m. d'altura i uns 8 metres de base. Es troba a sota mateix de la masia de Can Mitjans de Guardiola on al segles VIII o IX ja hi havia una torre de guaita i actualment és font de protestes del veïnat de Viladecavalls pel projecte  d’especulació urbanística del seu propietari. Els pilars de terra (earth pillars, hoodoos, orgues, demoiselles coiffées, …) són formes d'erosió típiques de sediments poc consolidats que inclouen grans blocs aïllats o bé estan coronats per capes d'una roca molt més resistent. Als xaragalls és habitual que es formin xemeneies o dames coiffées quan una llosa de roca compacta, habitualment una sorrenca, fa de barret i protegeix de l’erosió el terreny tou de sota.  Els pilars de terra d’aquesta riera es desenvolupen sobre els materials del Miocè (període del cenozoic o era terciària) que omplen la depressió i, especialment, en aquelles zones en què apareixen recoberts per sediments quaternaris. La capa de sediments quaternaris que corona els pilars assoleix els 5 m de gruix (per exemple una capa de gres o d'una gruixuda roca més dura) més resistent a l'erosió. L’aigua s’emporta els materials que no  queden protegits per estrats o blocs més resistents i d’aquesta manera es forma el pilar o xemeneia. És el que passa en un altre magnitud a les famoses. Bardenas Reales de Navarra o a molts altres llocs del món (França, Capadòcia, Utah ...). A les zones aixaragallades també hi podem trobar torres més petites. A la dreta d’aquest gran meandre per la llera de la riera n’hi ha unes quantes que a molt llocs anomenen "Xemeneies de Fades". Aquí veiem clarament el barret de les xemeneies i a les que no n’hi ha la xemeneia es converteix en un con doncs, no té el casc de protecció més dur i s’erosiona més ràpidament. Ara anem un pèl enrere i resseguirem un tram del Torrent del Llor, per pista, fins passar un altre cop per sota un pont molt alt del ferrocarril. Aquest torrent és el que ve de la vall de l’Abocador de Coll Cardús i passa pel Molinot. Passat el pont, cap a la dreta amunt, fins arribar a sobre mateix dels talussos que actualment estan consolidant i refent els dels ferrocarrils. Per pista plana anem cap a la punta oriental de la pseudo-urbanització del Molinot on hi trobem un parell de cases. En aquest punt i des d’ara el Terme Municipal de Terrassa ens queda a l’esquerra i el de Viladecavalls a la dreta. Ja som altre cop al GR-96 i camí Romeu a Montserrat. El seguirem avall i més endavant també enllacem amb el PR-C13 Circular d’Egara-Terrassa. Baixem cap a la riera que aquí és molt ampla i per l’anomenat Pla de Merà la creuem en direcció a Sant Miquel de Gonteres. Per un forta pujada, ara en obres, arribem a la urbanització. El nom del carrer és Camí Vell de Terrassa a Vacarisses, en fem uns 800 m i seguim pel GR encara i a banda i banda de carrer Terrassa i Viladecavalls. Deixem l’urbanització i els dos Termes per un corriol fins arribar al Camí de Can Gonteres que hem passat al principi, aquí anomenat Camí Vell de Rellinars. Un trosset de carretera, passem ara per sobre la B-40, deixem també el GR  i després, per un talús i uns camps a través. Ja sóm al Camp de Fútbol de Can Boada, l’Escola Marià Galí Guix, l’Institut Nicolau Copèrnic i als cotxes.

Trescades amb Prodis. Aquestes sortides les fem conjuntament, amb un grup de persones de Prodis (Prodiscapacitats Fundació Privada Terrassenca) una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre destinada a l’assistència i la promoció integral de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental o paràlisi cerebral. Elles també tenen dret a gaudir de la natura i la muntanya. Aquest cop farem una volta pels entorns d’Ullastrell. Sortirem de l’aparcament que hi ha a la carretera que passa per Ullastrell, la BV-1203, al quilòmetre 3,4, després mateix del Casal Cultural del poble.

Anirem cap a la carretera de Sant Llorenç Savall, la B-124, que és la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès, fins el quilòmetre 12,3, on deixarem els cotxes a l’aparcament de l’antiga Àrea d’Esplai de les Arenes, ara en desús. El Ripoll neix al sot del Galí, a la serra de Granera, al municipi de Sant Llorenç Savall i desguassa al Besós. Avui farem tota l’excursió al terme municipal de Castellar del Vallès i al límit oriental del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que en aquest punt és el propi riu. Creuem el Ripoll i podem anar a veure una barraca de vinya restaurada i ben conservada. Seguim per pista pel marge esquerra del riu fins a la Font de la Boixa, que nomalment raja i aboca l’aigua a una bassa. Passem a la vora d’una altra barraca de vinya i arribem a la carretereta que ens durà fins la petita urbanització de les Cases de les Arenes. Per aquí transcorre el GR-173. Veiem a l’altre cantó del riu i la carretera el Mas de l’Illa. El nucli de les Arenes es va formar al voltant de l’antiga masia de Can Barceló. Diverses torres modernistes, molt ben integrades al paisatge conformen aquest raval. La majoria d’aquests habitatges amb ornamentació modernista daten de principis del segle XX. Durant la guerra civil moltes d’aquestes cases foren refugi de nombroses families provinents d’Espanya. Deixem les cases i seguim cap el nord pel camí del Barceló, trobant la Font Rodona, la Font del Romaní i la Font de l’Espígol, les darreres amb basses incloses. Aquestes fonts eren lloc de passeig i esbarjo dels estiuejants de les Cases de les Arenes. La font del Romaní i la de l’Espígol foren construïdes el 1917 i restaurades el 2010. Seguim a la vora del riu i podem veure la forta erosió de l’aigua al llarg dels anys sobre la roca de la llera fent uns sorcs i gorgs singulars. Travessem el Torrent del Castelló, afluent del Ripoll. Més amunt passem al costat d’una cinglera amb alguna balma a la part baixa excavada també per l’acció de l’aigua i el vent. Si parem molta atenció es poden veure a l’aigua crancs de riu americans que són una espècie invasosora. Després i on hi hi havia camps de conreu hi trobem les basses dels horts de Can Barceló. Seguidament trobem la Font del Barceló, la Font del Carner i la dels Avellaners. Desfem un tros de camí, creuem el riu i al tornar-lo a creuar després d’una pineda, ja veiem la Mandonguilla del Ripoll, un singular roc rodó al costat del riu. Un pèl més enrere i creuem altre cop el riu pel gual de la Font del Plàtan, seguim per pista un tros i creuem la carretera. La resta d’itinerari ja el farem per sobre i a ponent de la carretera i pel GR-171-1, en direcció sud. Desseguida arribem a l’Ermita-Capella de la Mare de Déu de les Arenes, prou ben conservada i actualment en desús. Potser obre un diumenge al mes i un cop l’any s’hi fa un aplec. Formava part de la parròquia de Sant Feliu del Racó. La documentació de l'església data del segle XII. L'any 1126 es troba com a obra dels Monjos de Sant Llorenç del Munt. Hi ha constància d’haver-hi residit cinc ermitans a la casa adossada a la Capella. Deixem els plans de l’ermita per pista i baixant un tros pel Torrent del Sot de Matalonga agafem un corriol que passa per sobre del Mas de l’Illa, que ja hem vist abans des de l’altre cantó de riu. Masia construïda entre els segles XII i XV. Actualment té activitat. El corriol ara més estret, planejant i penjat per sobre de la carretera ens durà a passar pel costat de la Masia del Sabater Vell, bastant malmesa en la seva conservació. Masia documentada al segle XVIII, però probablement d’origen medieval. Es considera que pot ser molt més vella que la veïna masia de l’Illa. Després de quaranta anys sense explotar les terres, l'any 2010 es va posar en marxa un projecte per reconvertir la finca en una explotació ecològica. Fem quatre passes més i ja sóm als cotxes.

Anirem al Pont de Vilomara aquesta vegada. Per la C-55 que deixem abans d’arribar a Castellgalí a la dreta cap a Sant Vicenç de Castellet, que travessem sencer per la BV-1229 fins arribar al Pont de Vilomara. Al final del carrer de Montserrat i abans d’arribar a la carretera de Rocafort, a l’esquerra trobem el pont Vell o Gòtic de Vilomara, que li dóna nom al poble. Aquí podrem aparcar els cotxes. Aquest pont ja està documentat al 1012, reconstruït al segle XVII i també el 1989. Per aquí hi passa el Camí Ral de Terrassa a Manresa. És un pont asimètric, amb un arc central i tres arcs al marge esquerra i cinc al dret. Una obra d’enginyeria monumental d’uns 130 m. Per sobre passem el Riu Llobregat. Ara ja som al Terme Municipal de Manresa, que no el deixarem en tota l’excursió. A l’esquerra per unes cases aïllades anomenades el Raval de Manresa i corriol empedrat amunt per antigues feixes i vinyes actualment en desús. En tot moment estem al Camí Ral de Coll de Daví que, recordem, surt de La Barata. Deixem una pista i anem cap a l’altra Pont de Vilomara. El Pont de les Arnaules o Pont Foradat, es un pont natural de roca, d'una curiositat geològica, formada en un estrat gruixut amb una base de calcari-conglomerat i gres groller on hi ha incrustats nummulits, és a dir, petits fòssils en forma de llentia. Té una llargada d’uns quinze metres per entre dos i mig i un metre d’amplada i a uns deu metres per sobre d’un petit torrent. Seguim amunt per pista i passem al costat d’una barraca de vinya que té dos cossos, un per les eines i les persones i l’altre pel bestiar, amb una menjadora inclosa. Més amunt i a la dreta veiem uns gran replans que semblen antigues canteres de gres, que és el material més comú de la contrada. Al capdamunt i cap a l’esquerra travessem l’autopista C-16 i ara som al GR-151 i cap al nord, pel costat de molts camps treballats i forces barraques de vinya d’antigues feixes, creuem la carretera de Manresa a Pont de Vilomara, la BV-1225. Seguim al costat de camps enormes plantats de Brassica Oleracea, de procedència gallega i d’un verd fosc que no és altra que la Col de Cabdell de fulles atapeïdes. En aquest itinerari conflueixen molts camins de pelegrinatge: l’Ignasià, l’Oliba i el de Sant Jaume. Passem a la vora de l’enorme Mas de les Marcetes, molt ben conservat i amb les terres cuidades també. És un dels masos més importants de Manresa. Els seus origens són de plena Edat Mitjana i depenia del monestir de Sant Benet de Bages. Té un cos principal i molts edificis annexes. Més enllà arribem al Santuari de la Salut de Viladordis. Entre 915 i 938 l'església ja consta com a filial de la seu de Manresa. Es tracta d'una obra construïda durant diferents èpoques. L'església original era una construcció del segle IX. Al llarg dels segles s’hi han anat afegint elements a la construcció primitiva. Sembla ser que durant la seva estada a Manresa el 1522, l’Ignasi de Loiola freqüentava el santuari i anava a pidolar almoina al Mas de les Marcetes i sempre l’acollien. Al voltant del santuari sempre hi va haver el cementiri parroquial, que a principis del segle XX va ser traslladat a la seva ubicació actual. A Viladordis, agregat de Manresa, s’hi han descobert les restes arqueològiques més antigues del terme de Manresa. Es tracta d’una sepultura de fossa de l'època neolítica, una gran gerra sepulcral, una altra sepultura de característiques semblants i una necròpolis medieval formada per 23 tombes antropomorfes. Les tombes més antigues d’aquesta necròpolis daten d’entre els segles IX i X. Travessem altre cop l’autopista, passem pel costat de l’actual cementiri de Viladordis i ara baixem per un corriol entre mig de camps cap el Llobregat. Observem que la major part del recorregut que fem avui està pintat amb marques verdes. Al costat d’uns camps hi ha una barraca de pedra feta aprofitant un sortint de la roca, una balma obrada. Veiem el canal de la Mina que ve d’un parell de meandres del riu més amunt, de la resclosa de la Mina, que ja vam veure en una alta trescada. Travessem el canal per un pont, el seguim un trosset i baixem cap a l’esquerra cap a la Casa de les Hortes. El primer que veiem és una tina arrambada a uns grans blocs de roca, a sota un de molt gros hi ha una altra balma obrada. La casa de les Hortes és un mas abandonat i en estat mig ruïnós entre camps de conreu. Les parets i llindes de portes i finestres estan perfectes, es veu una construcció molt sòlida. Parts de la teulada ja no hi són. A sota mateix, a la vora, en una arraconada balma sorrenca hi ha la Font del Soroll, obrada el 1900 que ja no raja, potser els conductes estan obstruïts. Actualment l’aigua brolla per la base formant una bassa. Lamentablement, els amfibis no poden utilitzar aquesta bassa per criar perquè hi arriba el cranc de riu americà (Procambarus Clarkii) que manté una població nombrosa al riu i al canal propers, i que depreda els caps-grossos. Al costat i una mica més avall hi trobem la séquia que ve de Sant Fruitós de Bages i desguassa al Llobregat aquí mateix. Al travessar aquesta séquia s’ha de vigilar molt doncs, a voltes no porta aigua i de cop baixa amb forta embranzida. Ara resseguim el meandre del riu uns 700 metres per una pista actualment força enfangada, degut a les obres de canalització del tub de conducció de les salmorres des de Sallent fins al port de Barcelona. Passem per sota la cinglera de la Roca Tinyosa per on ara el canal hi passa soterrat fins que arribem a la Gola del Bigaire. Aquí, conta la tradició que un bigaire, és a dir un raier que baixava troncs, hi va morir. A la Gola del Bigaire, el riu passa per les grans escletxes que ha obert a l’estrat de roca calcària nodulosa, d’origen marí en una plataforma continental. Quan el cabal és baix, és possible travessar el riu saltant de roca en roca. Un lloc semblant al que ja vam veure riu amunt als Tres Salts. Després de netejar-nos el fangueig del calçat agafem una pista que s’enfila una mica per la Costa de Deudonat , sempre per la finca de les Marcetes i passem després per uns boscos planers fins a veure a la nostra esquerra i a baix la Central Hidroelèctrica de la CAME o de les Marcetes, fins on hi arriba el canal de la Mina que abans anava soterrat, per fer treballar les turbines de producció d’electricitat. Tornem a travessar la carretera de Pont de Vilomara i a l’altre cantó seguim una pista que en algun tram puja una mica i en d’altres es força suau. Una pujadeta més i ja som al capdamunt de la cinglera i la carena. Ens arribem al cim d’avui, la Punta Sabata de 341 metres d’alçada. Excel·lent mirador de tota la contrada, el Llobregat, el Pont de Vilomara i tota la part de llevant del riu. Des d’aquí, ara baixarem de cop per la vora de la cinglera i amb bones vistes sobre el pont gòtic, per un corriol que ens menarà enseguida a la pista que hem fet al matí per anar al pont de roca. Baixant a mà dreta una altra petita cantera. Ja només ens queda desfer l’antic camí empedrat, a voltes una mica deteriorat, que ens durà de nou al majestuós pont gòtic i als vehicles.

Trescades amb Prodis. Aquestes sortides les fem conjuntament, amb un grup de persones de Prodis (Prodiscapacitats Fundació Privada Terrassenca) una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre destinada a l’assistència i la promoció integral de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental o paràlisi cerebral. Elles també tenen dret a gaudir de la natura i la muntanya.

Aquest cop anem a Talamanca. Agafem la carretera de Matadepera, la BV-1221 i al kilòmetre 24,5 ja som al poble. Deixem els cotxes al carrer de les Basulles, a tocar d’un edifici de pisos que és la vergonya del poble. Pel carrer del Raval anem a buscar el carrer de la Font. Així arribem a la Font del Castell o de Talamanca. Construïda el 1683, fins el 1968 era l’indret on els veïns del municipi anaven a buscar l’aigua per al consum diari. Amb un safareig comunal també, el lloc es va convertir en punt de trobada habitual del veïnat. Al lloc hi ha plantat un arbre centenari d’origen nord-americà en substitució d’un antic pollancre. Es tracte d’un Acer Negundo o Acer de fulla de Freixe, bastant malmès avui dia. Seguirem un tros pista avall i agafarem un corriol a mà dreta cap el Fornot. Aquest forn de dues boques és un forn de teuleria o rajoleria on s’hi coïen peces ceràmiques per a la construcció. Aquests forns es construïen a la vora de llocs amb força combustible i també amb matèria primera adequada per la fabricació de les peces de ceràmica. Tornem a la pista i enseguida som a la Riera de Talamanca. Aquesta riera es nodreix a la seva capçalera dels Torrents del Coll de Baldric, del de la Vall i del de les Refardes. Riera avall i ja pel seu cantó dret trobem la Sínia de Can Valls. És una construcció molt senzilla del segle XIX, que és el moment en què proliferen les sínies per poder regar horts i conreus. Aquesta sínia conserva tot l'aparell mecànic, amb les dues rodes i els respectius eixos. A l’exterior hi ha un complex sistema de canals amb un aqüeducte i dos dipòsits. L'aigua s'obtenia d'una surgència natural i s'elevava fins a un safareig connectat amb el sistema de canals que, per gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera. De sínies n’hi ha de diferents tipus, i encara que n’hi ha algunes d’hidràuliques, la majoria, com aquesta, eren de tracció animal. En aquest cas es tracta d’una sínia de rosari, que servia per regar tots els horts fins el torrent dels Gobians o Gubians. Des del 1968 l'aigua de la xarxa municipal de Talamanca s'obté just d'aquesta surgència natural d'on s'abastia la sínia, que mitjançant una bomba elèctrica ara, puja al poble. Per un corriol arribem a sobre la Balma dels Gobians, nom que prové del mas situat una mica més amunt, a la carena, la Gobiana. Balma de visita optativa doncs l’accés és una mica entremaliat. Es tracte d’una gran balma en forma de quart de lluna, d’uns 50 metres de llargada, uns 5 de fonda i 4 d’alçada. A un costat hi ha un petit dipòsit per recollir l’aigua que regalima del sostre. Per sota de la balma hi ha la Font dels Gobians, avui de difícil accés i localització per la gran quantitat de vegetació que hi ha. Per sobre hi ha el Salt de la Gobiana que porta l’aigua del Torrent dels Gobians, que més amunt es diu de la Font dels Pets. Tot plegat va a parar a la Riera de Talamanca. El torrent dels Gobians és un dels escenaris més importants de la Batalla de Talamanca i un dels espais on més restes s’han trobat d’aquell episodi bèl·lic. El 2008 es van fer una sèrie de prospeccions arqueològiques per la contrada, trobant nombrosos objectes relacionats amb la Batalla del 13 d’agost del 1714.   Tornem al camí i passem per sobre la gran balma, que ara queda molt avall, per tota una gran llenca de roca conglomerada. Trobem pista altre cop i arribem a la corbada Resclosa del Molí del Menut d’uns 20 metres de llargada, en bon estat. La primera construcció és de mitjans del segle XVIII i fou ampliada el 1994. A la vora un safareig i una barraca de vinya quadrada força gran. A l’altre cantó de la riera hi ha la Sínia de Can Mariano, aquesta enrunes i encara es conserven els murs de tanca del horts que regava la sínia al seu voltant. Més avall, a la riera hi ha un gorg banyable. L'aigua acumulada a la resclosa era transportada mitjançant una canalització, avui desapareguda, fins al molí fariner del Menut, on es guardava en una bassa i esdevenia, en ser utilitzada, la font d'energia que feia funcionar el molí.   A més, l'aigua també seria aprofitada per regar els horts que es treballaven a la llera de la riera, entre la resclosa i el molí. Travessem el torrent del Molí del Menut, al capdamunt del qual hi ha l’enorme Balma de Rocagiberta als Cingles de l’Estoviada. Balma que es veu de molt lluny i visitarem en una altra ocasió. Som ja al Molí del Menut que té dues edificacions molt ben conservades. La més petita i de nova construcció, amb funcions de paller i magatzem. La casa principal està datada del segle XI i ha sofert diverses ampliacions i millores al llarg dels segles. Al nord hi ha dues tines adossades a la casa, al sud el molí fariner hidràulic, a l’interior un celler amb les tines i una premsa i corral pel bestiar. En destaca el rellotge de sol de la façana, realitzat amb la tècnica de l'esgrafiat l'any 1969. Travessem la riera per un pont estret i pugem per pistes cap el poble. Al capdamunt, a la carena mateix hi ha la antiga Bassa del Cardona. Ara també, a la carena del castell, un gran camp que ens permet veure el castell i un bon tros de poble. Les primeres notícies del castell són de l’any 967. A mitjans del segle XVI el castell havia perdut la seva funció militar, convertint-se en el centre d’una gran explotació agrícola i també en el principal administrador del Terme. La següent notícia històrica no la trobem fins el 1717 quan, després de la guerra de Successió i del decret de Nova Planta, se n’ordena la demolició total. Represàlia que també es va aplicar a bona part dels castells catalans, tot plegat ordenat pel Borbó Felip V. Mig segle després els Marquesos de Castellbell n’eren els propietaris i van encarregar la reconstrucció, no com era abans sinó tal com és ara, amb els gustos del moment i de major funcionalitat de caire agrícola. A tocar del castell hi ha un memorial de 1714 en record d’aquells que van lluitar en defensa de les llibertats de Catalunya. Ara, pel carrer del Raval travessarem el poble per tornar ja cap a casa.

Sortida ajornada Sortirem del barri de Can Boada del Pi, a ponent de Terrassa, al final de l’Avinguda de Can Boada del Pi a mà dreta i a tocar de la Masia del mateix nom. Al costat mateix tenim el gran dipòsit d’aigua de la Mina de Terrassa. Deixem la ciutat i en direcció nord-oest anem per una antiga pista i antics camps de correu, ara abandonats i ocupats per molta ginesta i esbarzers. Ens trobem al Camí Vell de Terrassa a Vacarisses. A mà dreta trobarem un antic mur de feixes i una roureda enorme, amb roures de fins a cinc besses. Després, amunt, un grapat d’oliveres sense cuidar. Seguim cap a Can Cardús de les Orioles. Masia del segle XVI, actualment habitada però, no treballen gaires terres, més aviat horts de subsistència, algun aviram, ametllers i oliveres. L’edifici està una mica deixat i algunes parts estan ensorrades i abandonades. A la façana principal, hi havia  un antic rellotge de sol molt malmès, de l’any 1602. Rodegem la masia pel sud doncs, han bloquejat el camí de pas habitual per davant de la façana principal. Girem cap a ponent i passant per sota la B-40 i creuant el Camí de Can Gonteres, que ara és una carretera nova de trinca, ens trobem a la anomenada Serra de les Aimerigues. Baixem per antiga pista, ara molt malmesa, cap a la Riera de Gaià. Des d’aquí i en primer pla veiem l’altiplà de Can Font de Gaià i al fons El Mas de la Pineda. Al passar per una passera de fusta, a l’esquerra hi havia la Font dels Lladres, actualment tot erosionat per l’aigua de la mateixa torrentada. Arribem al començament de la Riera de Gaià, que aquí agafa el testimoni del Torrent de la Xoriguera. La riera és un afluent del Llobregat que neix a la serra de l’Obac i en arribar al pla de Terrassa tomba vers el SO i discorre de manera paral·lela i propera a la falla del Vallès, entre la Serralada Prelitoral Catalana (materials del sòcol paleozoic) i la depressió del Vallès (materials neògens). Perd el nom la riera a l’encreuament dels Termes d’Ustrell, Viladecavalls i Abrera. Cal advertir, prèviament, que aquesta caminada no s’ha de fer en temps o previsió de pluja o quan la riera ve crescuda. Al principi mateix de la riera, geològicament, veurem el primer dels dos petits afloraments de la falla del Vallès-Penedès, amb roques blavoses molt dures barrejades amb quarsos.  Un xic més avall ja veiem els primers Xaragalls, Badlands (Terres Dolentes) i també anomenats localment Orgues o Terrers. Els Xaragalls es troben al llarg de tots els marges de la llera de la riera de Gaià. L'aixaragallament es desenvolupa sobre unes bretxes i lutites poc consolidades, ocres i vermelloses, amb grans blocs de materials paleozoics, unes formes d'erosió molt característiques amb algun despreniment recent. Podem observar als talussos els diferents estrats vermellosos corresponents a dipòsits sedimentaris quaternaris, posats ara al descobert per la contínua erosió de l’aigua, el vent i tots els agents atmosfèrics al llarg dels segles. En general es tracta d’argiles, sorres i alguns petits còdols no gaire consolidats, la qual cosa en facilita la seva erosió. Per aquí hi ha la Font dels Caçadors, força desapareguda. Seguim riera avall, observant els xaragalls i arribem a una zona molt més ampla, que per la quantitat de canyissar ens fa pensar que no fa gaires anys estava ple d’horts. Al costat mateix hi ha un antic pou d’extracció d’aigua, ara en desús. Aquí també hi trobem un dels pocs camins que accedeixen a l’altiplà de Can Font de Gaià, en aquest cas pel cantó sud-oest. Seguim pel canyissar fins a a trobar el GR-96, per on passa el Camí Romeu a Montserrat. El seguim un trosset i tornem a l’ampla riera on més avall hi ha un aflorament d’aigua i a la vora la Font del Bosc, al principi de tot d’un camp d’oliveres abandonat i protegit de la riera amb un fort mur de formigó. Un cop passat per sota de l’alt pont del ferrocarril, ja veurem la majestuositat d’aquesta Xemeneia, Torre o Pilar coronat, d’uns  25 m. d'altura i uns 8 metres de base. Es troba a sota mateix de la masia de Can Mitjans de Guardiola on al segles VIII o IX ja hi havia una torre de guaita i actualment és font de protestes del veïnat de Viladecavalls pel projecte  d’especulació urbanística del seu propietari. Els pilars de terra (earth pillars, hoodoos, orgues, demoiselles coiffées, …) són formes d'erosió típiques de sediments poc consolidats que inclouen grans blocs aïllats o bé estan coronats per capes d'una roca molt més resistent. Als xaragalls és habitual que es formin xemeneies o dames coiffées quan una llosa de roca compacta, habitualment una sorrenca, fa de barret i protegeix de l’erosió el terreny tou de sota.  Els pilars de terra d’aquesta riera es desenvolupen sobre els materials del Miocè (període del cenozoic o era terciària) que omplen la depressió i, especialment, en aquelles zones en què apareixen recoberts per sediments quaternaris. La capa de sediments quaternaris que corona els pilars assoleix els 5 m de gruix (per exemple una capa de gres o d'una gruixuda roca més dura) més resistent a l'erosió. L’aigua s’emporta els materials que no  queden protegits per estrats o blocs més resistents i d’aquesta manera es forma el pilar o xemeneia. És el que passa en un altre magnitud a les famoses. Bardenas Reales de Navarra o a molts altres llocs del món (França, Capadòcia, Utah ...). A les zones aixaragallades també hi podem trobar torres més petites. A la dreta d’aquest gran meandre per la llera de la riera n’hi ha unes quantes que a molt llocs anomenen "Xemeneies de Fades". Aquí veiem clarament el barret de les xemeneies i a les que no n’hi ha la xemeneia es converteix en un con doncs, no té el casc de protecció més dur i s’erosiona més ràpidament. Ara anem un pèl enrere i resseguirem un tram del Torrent del Llor, per pista, fins passar un altre cop per sota un pont molt alt del ferrocarril. Aquest torrent és el que ve de la vall de l’Abocador de Coll Cardús i passa pel Molinot. Passat el pont, cap a la dreta amunt, fins arribar a sobre mateix dels talussos que actualment estan consolidant i refent els dels ferrocarrils. Per pista plana anem cap a la punta oriental de la pseudo-urbanització del Molinot on hi trobem un parell de cases. En aquest punt i des d’ara el Terme Municipal de Terrassa ens queda a l’esquerra i el de Viladecavalls a la dreta .Ja som altre cop al GR-96 i camí Romeu a Montserrat. El seguirem avall i més endavant també enllacem amb el PR-C13 Circular d’Egara-Terrassa. Baixem cap a la riera que aquí és molt ampla i per l’anomenat Pla de Merà la creuem en direcció a Sant Miquel de Gonteres. Per un forta pujada, ara en obres, arribem a la urbanització. El nom del carrer és Camí Vell de Terrassa a Vacarisses, en fem uns 800 m i seguim pel GR encara i a banda i banda de carrer Terrassa i Viladecavalls. Deixem l’urbanització i els dos Termes per un corriol fins arribar al Camí de Can Gonteres que hem passat al principi, aquí anomenat Camí Vell de Rellinars. Un trosset de carretera, passem ara per sobre la B-40, deixem també el GR  i després, per un talús i uns camps a través. Ja sóm al Camp de Fútbol de Can Boada, l’Escola Marià Galí Guix, l’Institut Nicolau Copèrnic i als cotxes.

Trescades amb Prodis. Aquestes sortides les fem conjuntament, amb un grup de persones de Prodis (Prodiscapacitats Fundació Privada Terrassenca) una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre destinada a l’assistència i la promoció integral de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental o paràlisi cerebral. Elles també tenen dret a gaudir de la natura i a la muntanya. Anem a l’Àrea de la Mancomunitat Terrassa-Sabadell, al costat mateix del Consell Comarcal del Vallès Occidental i a tocar de l’Institut Politècnic del Campus de la UPC a Terrassa. Carretera N-150, quilòmetre 15. A dins de l’Institut Politècnic el primer que veiem és una singular construcció amb tot de torres metàl·liques estranyes, és el Centre de Recerca AMBER o Centre d’Investigació i Desenvolupament d’Ultra Alta Tensió. Es va inaugurar l’any 2017. Va ser el primer centre europeu d’aquest tipus a disposar d’instal·lacions exteriors capaces d’arribar fins a un milió i mig de volts. Té un generador d’ultra alta tensió DC de 1.600 kV. El principal objectiu de la recerca al laboratori AMBER és millorar les xarxes de subministrament elèctric perquè siguin més fiables i segures. Seguirem per pista cap el nord passant pel costat dels Plans i el Mas de Can Canya, amb les terres totes conreades i molt cuidades. Arribem a una gran bassa d’aigua que és pel servei del monstruós Reial Club de Golf El Prat, que tenim allà mateix. Ara baixem cap el Torrent de la Betzuca, que n’agafa el nom ja a la nova rotonda de la carretera de Castellar amb la de Matadepera. Arribem a unes pinedes de pins pinyers molt alts, a l’Àrea d’Estada i Esbarjo del Pi Gros, el pi està allà. Aquí la llera del torrent és molt ample, el creuarem en direcció nord-oest rodejant la finca de Torrebonica i seguim cap el Baixador de Torrebonica, actualment en desús. Allà hi trobem una alzina monumental. Aquí girem cap el sud i seguim rodejant Torrebonica pel costat de camps de conreu i paral·lels al Torrent de la Grípia per l’anomenat Camí de Matadepera. Abans d’arribar a l’Hospital de Terrassa la pista fa un gir pronunciat que ens portarà fins a l’avinguda de l’entrada principal de Torrebonica, flanquejada de plàtans. Torrebonica és un edifici documentat des del segle XIII. Originàriament era la masia de Can Barba que, posteriorment, va passar a anomenar-se Can Viver i, finalment, Torrebonica. L’any 1909 es va reconvertir en un sanatori per a la lluita contra la tuberculosi. Aquest canvi va motivar que, l’any 1922, s’hi realitzessin les ampliacions i remodelacions que li van conferir l’aspecte actual. Al voltant de l’edifici principal s'hi van desenvolupar diversos horts i s'hi van aixecar algunes cases. Tota la plana dels horts encara té activitat i està ben cuidada. Hi ha uns masovers a un mas que hi ha al costat. L’edifici de Can Viver de Torrebonica està protegit com a bé cultural d'interès local. Al llarg del segle XX i en aquest mateix l’edifici ha tingut diferents propietaris, amb diferents projectes. Actualment està en desús, pendent de tot de projectes no concretats encara. Ara anem cap a Can Figueres del Mas. Masia també amb algunes terres conrades al voltant. Tornem a baixar cap el Torrent de la Betzuca i ara en seguirem uns quants meandres pel seu interior de molt bon fer, fins arribar a un grapat d’horts particulars que passarem pel costat per arribar altre cop a on hem deixat els cotxes.  

Sortirem de l’aparcament de La Barata,  BV-1221, km 9. Baixem cap a la Riera de les Arenes i la resseguim uns 400 m. avall fins a trobar  a l’esquerra el torrent que baixa de Can Pèlecs. Agafem un corriol al costat mateix del torrent i ens enfilem un tros per anar a trobar unes planes boscanes i una antiga pista segurament per treballar el bosc. Arribarem a la pista que va de Can Garrigosa a Can Pèlecs i la deixarem enseguida per resseguir amunt un corriol que va pel llom de la carena de la Roca Petanta, per la seva part baixa. Arribats a sota mateix del Morralet de la Mare de Déu ens desviarem a l’esquerra per anar a veure la Balma Blava o de l’Arcada, un bon aixopluc. El seu color es deu a la deposició de minerals i calcificacions deguts a l’acció de l’erosió de l’aire i l’aigua al llarg dels anys. Té uns 40 m. d’amplada i uns 20 d’alçada, per uns 7 de profunditat al lloc més fons. Hi ha restes d’una antiga construcció, segurament resguard de pastors. Desfem un trosset de camí i ens enfilem per una canal rocosa amb Savines, una molt gran a dalt, fins arribar al mirador del Morralet de la Mare de Déu, just a sobre mateix. Una mica més amunt un altre gran mirador amb vistes de 300 graus. Seguirem pel vessant sud de la Roca Petanta, que la tenim a sobre mateix. Anem per roqueters i corriols arrambats a la cinglera i un tros més amunt, ja arribem a Sescorts. Sescorts és un conjunt de set concavitats, al llarg d’uns 200 m. de façana. La cavitat principal té un ampli vestíbul i un conjunt de columnes de roca producte de l’erosió al llarg dels segles. Hi ha una petita font o recipient a l’interior i alguna colada estalagmítica. Sembla ser que hi havia uns murs de pedra seca d’uns dos metres d’alçada que protegien el recinte i la balma, també de la possible funció de recinte o refugi pel bestiar, com molt bé ens indica el topònim. Seguim en direcció a la Cova o Morral del Drac però, sense arribar-hi, girem a l’esquerra i en direcció a ponent ja sóm al camí de la carena del Pagès. En direcció nord, passarem pel Coll de la Canal del Pi Tort, pel Coll de Ròssec i fins el Coll o Pla dels Ginebrons o els Ginebres, també anomenat Collet dels Tres Termes (Mura, Sant Llorenç Savall i Matadepera). Girem a l’esquerra i cap a ponent anem cap el Coll dels Ginebres. Ara ja s’han acabat totes les pujadetes i anirem baixant per la Carena dels Ginebres fins el coll del mateix nom, cruïlla de molts camins. Triarem el que va cap el sud que en ràpida baixada ens durà cap a Can Bofí. El mas Bofí, del qual les primeres referències documentals ja ens el situen al segle XI (any 1063) i també el 1327, fins els nostres dies. És un masia rectangular, senzilla, de planta baixa i pis, a llevant hi ha, adossada, una estança que conté un forn de pa, masia relativament emmurallada i amb una era a l’exterior de l’entrada principal. A llevant del mas hi ha una font-pou molt a la vora i una mica més lluny i en direcció a la Canal del Bosc un forn de calç amb molta història... Passem per sota la masia pels Plans de Can Bofí, per pistes transitables seguirem cap els anomenats Camps de Can Pèlecs i una mica més avall ens trobem el Forn de Calç del Camí de Can Pèlecs, enrunat,  abans d’arribar a la Riera de les Arenes i a l’aparcament dels cotxes.