Excursionisme

Trescades amb Prodis. Aquestes sortides les fem conjuntament, amb un grup de persones de Prodis (Prodiscapacitats Fundació Privada Terrassenca) una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre destinada a l’assistència i la promoció integral de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental o paràlisi cerebral. Elles també tenen dret a gaudir de la natura i la muntanya. Començarem l’excursió a l’aparcament de l’estació de RENFE de Sant Miquel de Gonteres. Hi anirem pel recentment asfaltat i endreçat Camí de Can Gonteres, que s’agafa a la rotonda de la Carretera de Rellinars de sota la B-40, la sortida després mateix de la de Rellinars. Baixarem cap a la Riera de Gaià, just a tocar de la Font del Bosc o surgència i també a la vora d’un gran camp d’oliveres actualment abandonat i en desús. Seguirem riera amunt en direcció nord-est fins arribar a un meandre de la riera amb un grapat de Xaragalls, Orgues, Badlans (terres dolentes) o Terrers. Els Xaragalls es troben en molts marges de la llera de la riera de Gaià.  L'aixaragallament es desenvolupa sobre unes bretxes i lutites poc consolidades, ocres i vermelloses, amb grans blocs de materials paleozoics, unes formes d'erosió molt característiques amb algun despreniment recent. Podem observar als talussos els diferents estrats vermellosos corresponents a dipòsits sedimentaris quaternaris, posats ara al descobert per la contínua erosió de l’aigua, el vent i tots els agents atmosfèrics al llarg dels segles. En general es tracta d’argiles, sorres i alguns petits còdols no gaire consolidats, la qual cosa en facilita la seva erosió. Desfarem un trosset de riera i seguirem per una zona d’antics horts ara en desús, actualment un canyissar i seguidament arribem al GR-96, el Camí Romeu de Montserrat. El seguirem una estoneta en suau pujada fins arribar al cantó est de la pseudo-urbanització del Molinot, que pertany als municipis de Terrassa i de Viladecavalls, alhora. Ara per bona pista podem veure els talussos arranjats recentment de la línia de RENFE i seguidament baixem cap al Torrent del Llor. Aquest torrent és el que ve de la vall de l’Abocador de Coll Cardús i passa pel Molinot. Després de passar sota un alt pont del ferrocarril, enfilem pel mig del torrent en direcció sud-est fins arribar altre cop a la Riera de Gaià. Aquí hi trobarem les anomenades Xemeneies de Fades i una enorme Torre o Pilar coronat, d’uns  25 m. d'altura i uns 8 metres de base. Es troba a sota mateix de la masia de Can Mitjans de Guardiola on al segles VIII o IX ja hi havia una torre de guaita. Els pilars de terra (earth pillars, hoodoos, orgues, demoiselles coiffées, …) són formes d'erosió típiques de sediments poc consolidats que inclouen grans blocs aïllats o bé estan coronats per capes d'una roca molt més resistent. Als xaragalls és habitual que es formin xemeneies o dames coiffées quan una llosa de roca compacta, habitualment una sorrenca, fa de barret i protegeix de l’erosió el terreny tou de sota.  L’aigua s’emporta els materials que no  queden protegits per estrats o blocs més resistents i d’aquesta manera es forma el pilar o xemeneia. És el que passa en un altre magnitud a les famoses. Bardenas Reales de Navarra o a molts altres llocs del món (França, Capadòcia, Utah ...). Remuntarem ara un tros de riera i passat un altre alt pont de la línia del ferrocarril girarem cap a llevant per tornar a l’estació de tren, on hem deixat els cotxes.

Tornem altre cop al terme municipal de Sentmenat, una mica més a llevant d’on vàrem anar l’any passat. Som a la carretera C-1415a, la que va de Castellar del Vallès a Sentmenat, al quilòmetre 31,35, al Camí de Guanta. Veiem a la nostra esquerra només deixar la carretera un extens camp d'oliveres, moltes multi-centenàries, de soca enorme. Seguim el carrer de la urbanització primer enquitranat i després per molt bona i ampla pista, uns tres quilòmetres i mig fins a l’aparcament del Castell-Restaurant de Guanta, darrerament força restaurat. Les runes del Castell de Guanta estan al Turó o Roca del Corb, al sud-oest d’on ens trobem ara, i data del 1012, (només queden dempeus dos panys de paret). Cal no confondre el Castell de Guanta, amb Guanta, conjunt d'edificacions una de les quals té una torre coronada de merlets. La Casa de Guanta (també anomenada “el Castellet”), l’edifici que ha sobreviscut sovint rep la denominació de “el Castell”, quan realment és “el Castellet”, i correspon a l’edificació d’una masia construïda a dalt de la roca, sobre les parets d’una masia encara més antiga i aprofitant part de les pedres de l’edifici antic. Arrenquem la caminada cap al nord, per pista i cap el Torrent de Guanta. A l’arribar a un gran dipòsit d’aigua municipal, agafem un corriol que ens menarà a la Font de les Nueretes, que quasi sempre raja. Al costat mateix hi la presa d’on en pren l’aigua el dipòsit esmentat. Seguim el camí amunt al costat mateix del torrent i podem observar diversos gorgs, més cofois quan ha plogut recentment. Ens separem un mica del torrent cap a l’esquerra per tornar-lo a travessar més amunt i arribarem a una cruïlla de pistes. Cap a llevant, per pista pedregosa anirem a veure una surgència d’aigua anomenada la Font Falsa, semblant a alguna de Rellinars però, més menuda i si no ha plogut força, no raja. Seguim per la pista, segurament oberta per urbanitzar tota la contrada, durant un quilòmetre i la deixarem per baixar a un altre carrer de la urbanització. En tota la urbanització del Bosc de Guanta hi deu haver només unes tres dotzenes de cases construïdes, sembla tot aturat actualment i amb poc serveis ... Uns quatre-cents metres més de pista i anem per un corriol fins el Mirador de l’Àngel, amb bones vistes. Camí avall passarem per boscos amb un grapat de pins caiguts, alguns els haurem de sortejar. Anem cap el Bosc de Can Senosa i la Masia del mateix nom, passem pel costat. Hi ha bastantes terres conreades i un altre camp d’oliveres cuidades també amb algun gran i vell exemplar ... Trobem després l’anomenada Taula Colomina. Som ara a la Riera de Sentmenat, que agafa aquí el seu nom després mateix del Salt de Guanta. Riera avall pel marge dret hi trobem una antiga bassa ara en desús. Un xic més avall arribem a l’antic Aqüeducte de Can Senosa, també en desús i ruïnós actualment. Devia subministrar d’aigua antigament als horts i conreus de Can Senosa. Desfem un trosset de camí i enseguida trobem la Font del Bou, una bonica i fresqueta àrea d’esbarjo. Seguidament ja arribem amb pujadeta a la torrentada del Salt de Guanta. Aquest Salt amb molta aigua és espectacular, això també en dificulta al mateix temps l’apropament. Si no cau aigua permet veure a la seva base una cova i al costat., al cingle, les Coves del Comte i de la Princesa... El Salt té uns 40 metres d’alçada, ara bé, amb aigua només se’n pot gaudir en èpoques de pluja. Ens trobem a sota mateix del Casalot o Castellet de Guanta. L’estrat de roques en el qual ens trobem està format per materials carbonatats del Mushelkalk. Aquests tipus de roques afavoreixen la formació de cavitats, com les properes i difícilment accessibles coves del Comte, petites cavitats situades a mitja alçada del saltant. Aquestes coves han donat peu a una llegenda citada per Joan Amades (1840-1905) segons la qual el Comte Borrell s’hi va refugiar quan fugia de la persecució d’Al-Mansur després de la batalla de Matabous ... Sortim del torrent, passem per un forn de calç i ara, només ens queda resseguir un agradable corriol fins a la pista que ens durà altre cop fins els cotxes. Amb els cotxes, qui ho desitgi podrem anar a dinar com a fi de curs al Polígon Industrial Mas d’en Cisa de Sentmenat, a la carretera de Sentmenat a Caldes. Al Bar Restaurant Mas d'en Cisa, carrer del Roure Gros 13. Quan tinguem més informació ja us la passarem. Enviarem la localització també. Creiem que l’àpat sortirà per uns 20€ més o menys, que recollirem el mateix dia de la sortida.

Anem aquesta vegada als termes municipals del Bruc i de Castellolí, tots dos a llevant de la comarca de l’Anoia. Començarem a l’antiga carretera N-II ara rebatejada com a N-IIz, al quilòmetre 572,1, just a l’entrada de la Urbanització Montserrat Parc Zona B. Cap al sud seguim un pista entre boscos i camps de conreu. A la dreta veiem l’enorme mas de Can Solà de la Roca amb l’ermita de Sant Isidre al costat. Aquesta masia ja és esmentada l’any 1496. Ara baixem la cinglera i arribem enseguida a la gran balma de Can Solà. Té unes dimensions impressionants, diuen si és la balma més gran de Catalunya. És una immensa balma de cent-vint metres de llargada, trenta-quatre de fondària i quinze d'alt, recorreguda pel rierol que l'ha generada. Té una font natural que ha originat una concreció de pedra tosca al seu voltant, que a vegades raja i restes d’una antiga construcció ramadera. Desfem el camí fins els cotxes i ara anem al Coll del Bruc, carretera N-IIz km 569,8. Sortim al costat dels horts de Can Soteras Som a sobre mateix dels túnels del Bruc. Passem a la vora de la font de Can Soteres, una mica deixada i per un bon tros de pista ens arribarem a Can Guixar. A la vora hi ha les runes de Cal Maset i de Cal Maceter. La masia de Can Guixar és la més gran, està completament enrunada i en part envaïda per la vegetació. Te l’ermita romànica de Sant Miquel de Vilaclara adossada als seus murs, o potser la masia es va adossar a l’ermita. Se'n té constància ja abans l’any 1068. El 1727 deixà d'utilitzar-se com a capella i al 1757 fou abandonada definitivament. L’ermita va passar llavors a tenir usos agrícoles amb l’expansió de la vinya i està dividida per una arcada gòtica i allà tapiada. Al darrera hi un cup o tina amb tres compartiments amb les boixes a migdia de la masia i a l'absis i al mig de de l’ermita hi ha dues tines o cups més, folrats de ceràmica, una tapada de runa. Les boixes d’aquestes estan al cantó nord. Seguim per unes feixes i per corriol arribem al curiós Pont Foradat, un pont natural de conglomerat que fa uns setze metres de llargada. Es una formació natural de conglomerat carbonatat, tipus pinyolenc, produït per l’erosió diferencial que ha deixat al descobert aquest material dur, formant una arcada per sobre el torrent que ara el travessa. Aquest pont podria ser el cosí petit del que ja vam veure a Pont de Vilomara en una altra excursió. Anem a buscar uns camps de conreu, els voregem i arribem a la pista principal de Can Soteres. La deixem i seguim cap al sud-oest per corriol i pugem per una petita carena per passar seguidament cap a ponent de tota la serralada i passar per l’Obaga de la Teuleria i l’Obaga de la Pinassa de Quatre besses. Deixem aquest bon camí i girem a ponent pel costat d’un torrentet fins a la Font del Ferro, amb una taula i bancs per gegants. La font del Ferro és una deu d’aigües ferruginoses que raja dins una mina excavada a la roca natural, formant un bassal de colors vermellosos fruit, precisament, de la seva composició. El cabal de la font es perenne tot i que molt irregular. Es troba en un indret envoltat per unes magnifiques pinasses, amb algunes que superen els 40 metres. Ara per pista anirem a trobar les Coves de Cal Llucià o de Castellolí. Estan obertes a la roca calcaria eocènica i van ser ocupades durant la prehistòria. A la base del cingle on estan situades s’observen dos grans obertures i d’altres accessos menors, tots ells comunicats amb la galeria principal. La sala més gran té aproximadament uns 100 m2 i encara conserva algun testimoni actiu d’estalactites i estalagmites. Les coves tenen una xarxa laberíntica de galeries amb un recorregut total d’uns 450 m. i 10 metres de profunditat. Als seus dos vestíbuls intercomunicats s’hi ha identificat restes de ceràmiques del període neolític antic evolucionat post-cardial, datades entre el 4.200 i el 3.800 aC. Deixarem les pistes altre cop i per bon corriol i amb bones vistes ens arribarem a la Balma de Can Soteres, situada prop de la gran masia del mateix nom i en els cingles dels Roquerols. Les seves formes característiques cal atribuir-les a l’erosió que ha provocat al llarg del temps l’aigua i el vent en els materials calcaris. Té unes dimensions màximes de 32 metres de longitud per 9 de fondo i una alçada de 4 metres. Trobarem una columna estalagmítica i alguns revestiments d'estalactites incipients. Seguirem un tros de pista i girem cap a llevant per enfilar-nos per una suau carena fins els plans i camps de Can Soteres. Gran masia en bon estat de conservació i amb diverses edificacions que veurem enfilada dalt d’un turó. La masia ja consta en el capbreu de l'any 1497. Ara per pistes i bons camins arribarem ja al cotxes.

Aquestes sortides les fem conjuntament, amb un grup de persones de Prodis (Prodiscapacitats Fundació Privada Terrassenca) una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre destinada a l’assistència i la promoció integral de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental o paràlisi cerebral. Elles també tenen dret a gaudir de la natura i la muntanya.

Anem al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, al punt quilomètric 4,1 de la carretera BV-1224, que va de Rocafort al Pont de Vilomara, a la Vall del Flequer. Cap a finals del segle XIX, la gent del Bages va redibuixar el paisatge de la comarca: el van estructurar en feixes de pedra seca i barraques de vinya amb tines de grans dimensions. Aquest canvi es va produir entre els anys 1860 i 1890 i en 30 anys el Bages es va convertir en la comarca que ostentava més hectàrees de vinya de tot Catalunya.

Sortirem del barri de Can Boada del Pi, a ponent de Terrassa, al final de l’Avinguda de Can Boada del Pi a mà dreta i a tocar de la Masia del mateix nom o de Can Marcet, actualment restaurada. Al costat mateix tenim el gran dipòsit d’aigua de la Mina de Terrassa. Deixem la ciutat i en direcció nord-oest anem per una antiga pista i antics camps de correu, ara abandonats i ocupats per molta ginesta i esbarzers. Ens trobem al Camí Vell de Terrassa a Vacarisses. A mà dreta trobarem un antic mur de feixes i una roureda enorme, amb roures de fins a cinc besses. Després, amunt, un grapat d’oliveres sense cuidar. Seguim cap a Can Cardús de les Orioles. Masia del segle XVI, actualment habitada però, no treballen gaires terres, més aviat horts de subsistència, algun aviram, ametllers i oliveres. L’edifici està una mica deixat i algunes parts estan ensorrades i abandonades. A la façana principal, hi havia  un antic rellotge de sol molt malmès, de l’any 1602. Rodegem la masia pel sud doncs, han bloquejat el camí de pas habitual per davant de la façana principal. Girem cap a ponent i passant per sota la B-40 i creuant el Camí de Can Gonteres, que ara és una carretera nova de trinca, ens trobem a la anomenada Serra de les Aimerigues. Baixem per una antiga pista, ara molt malmesa, cap a la Riera de Gaià. Des d’aquí i en primer pla veiem l’altiplà de Can Font de Gaià i al fons i a dalt el Mas de la Pineda. Al passar per una passera de fusta, a l’esquerra hi havia la Font dels Lladres, actualment tot erosionat per l’aigua de la mateixa torrentada. Arribem al començament de la Riera de Gaià, que aquí agafa el testimoni del Torrent de la Xoriguera. La riera és un afluent del Llobregat que neix a la serra de l’Obac i en arribar al pla de Terrassa tomba vers el SO i discorre de manera paral·lela i propera a la falla del Vallès, entre la Serralada Prelitoral Catalana (materials del sòcol paleozoic) i la depressió del Vallès (materials neògens). Perd el nom la riera a l’encreuament dels Termes d’Ustrell, Viladecavalls i Abrera. Quan aquesta riera porta aigua es sobretot quan ragen els Caus del Guitard o després de pluges abundants. L’aigua apareix i desapareix en alguns trams degut al caire sorrenc i de graveta de la seva llera. Cal advertir, prèviament, que aquesta caminada no s’ha de fer en temps o previsió de pluja o quan la riera ve crescuda. Al principi mateix de la riera, geològicament, veurem el primer dels dos petits afloraments de la falla del Vallès-Penedès, amb roques blavoses molt dures barrejades amb quarsos. Un xic més avall ja veiem els primers Xaragalls, Badlands (Terres Dolentes) i també anomenats localment Orgues o Terrers. Els Xaragalls es troben al llarg de tots els marges de la llera de la riera de Gaià. L'aixaragallament es desenvolupa sobre unes bretxes i lutites poc consolidades, ocres i vermelloses, amb grans blocs de materials paleozoics, unes formes d'erosió molt característiques amb algun despreniment recent. Podem observar als talussos els diferents estrats vermellosos corresponents a dipòsits sedimentaris quaternaris, posats ara al descobert per la contínua erosió de l’aigua, el vent i tots els agents atmosfèrics al llarg dels segles. En general es tracta d’argiles, sorres i alguns petits còdols no gaire consolidats, la qual cosa en facilita la seva erosió. Per aquí hi ha la Font dels Caçadors, força desapareguda. Seguim riera avall, observant els xaragalls i arribem a una zona molt més ampla, que per la quantitat de canyissar ens fa pensar que no fa gaires anys estava ple d’horts. Al costat mateix hi ha un antic pou d’extracció d’aigua, ara en desús. Aquí també hi trobem un dels pocs camins que accedeixen a l’altiplà de Can Font de Gaià, en aquest cas pel cantó sud-oest. Seguim pel canyissar fins a a trobar el GR-96, per on passa el Camí Romeu a Montserrat. El seguim un trosset i tornem a l’ampla riera on més avall hi ha un aflorament d’aigua i a la vora la Font del Bosc, al principi de tot d’un camp d’oliveres abandonat i protegit de la riera amb un fort mur de formigó. Un cop passat per sota de l’alt pont del ferrocarril, ja veurem la majestuositat d’aquesta Xemeneia, Torre o Pilar coronat, d’uns  25 m. d'altura i uns 8 metres de base. Es troba a sota mateix de la masia de Can Mitjans de Guardiola on al segles VIII o IX ja hi havia una torre de guaita i actualment és font de protestes del veïnat de Viladecavalls pel projecte  d’especulació urbanística del seu propietari. Els pilars de terra (earth pillars, hoodoos, orgues, demoiselles coiffées, …) són formes d'erosió típiques de sediments poc consolidats que inclouen grans blocs aïllats o bé estan coronats per capes d'una roca molt més resistent. Als xaragalls és habitual que es formin xemeneies o dames coiffées quan una llosa de roca compacta, habitualment una sorrenca, fa de barret i protegeix de l’erosió el terreny tou de sota.  Els pilars de terra d’aquesta riera es desenvolupen sobre els materials del Miocè (període del cenozoic o era terciària) que omplen la depressió i, especialment, en aquelles zones en què apareixen recoberts per sediments quaternaris. La capa de sediments quaternaris que corona els pilars assoleix els 5 m de gruix (per exemple una capa de gres o d'una gruixuda roca més dura) més resistent a l'erosió. L’aigua s’emporta els materials que no  queden protegits per estrats o blocs més resistents i d’aquesta manera es forma el pilar o xemeneia. És el que passa en un altre magnitud a les famoses. Bardenas Reales de Navarra o a molts altres llocs del món (França, Capadòcia, Utah ...). A les zones aixaragallades també hi podem trobar torres més petites. A la dreta d’aquest gran meandre per la llera de la riera n’hi ha unes quantes que a molt llocs anomenen "Xemeneies de Fades". Aquí veiem clarament el barret de les xemeneies i a les que no n’hi ha la xemeneia es converteix en un con doncs, no té el casc de protecció més dur i s’erosiona més ràpidament. Ara anem un pèl enrere i resseguirem un tram del Torrent del Llor, per pista, fins passar un altre cop per sota un pont molt alt del ferrocarril. Aquest torrent és el que ve de la vall de l’Abocador de Coll Cardús i passa pel Molinot. Passat el pont, cap a la dreta amunt, fins arribar a sobre mateix dels talussos que actualment estan consolidant i refent els dels ferrocarrils. Per pista plana anem cap a la punta oriental de la pseudo-urbanització del Molinot on hi trobem un parell de cases. En aquest punt i des d’ara el Terme Municipal de Terrassa ens queda a l’esquerra i el de Viladecavalls a la dreta. Ja som altre cop al GR-96 i camí Romeu a Montserrat. El seguirem avall i més endavant també enllacem amb el PR-C13 Circular d’Egara-Terrassa. Baixem cap a la riera que aquí és molt ampla i per l’anomenat Pla de Merà la creuem en direcció a Sant Miquel de Gonteres. Per un forta pujada, ara en obres, arribem a la urbanització. El nom del carrer és Camí Vell de Terrassa a Vacarisses, en fem uns 800 m i seguim pel GR encara i a banda i banda de carrer Terrassa i Viladecavalls. Deixem l’urbanització i els dos Termes per un corriol fins arribar al Camí de Can Gonteres que hem passat al principi, aquí anomenat Camí Vell de Rellinars. Un trosset de carretera, passem ara per sobre la B-40, deixem també el GR  i després, per un talús i uns camps a través. Ja sóm al Camp de Fútbol de Can Boada, l’Escola Marià Galí Guix, l’Institut Nicolau Copèrnic i als cotxes.

Trescades amb Prodis. Aquestes sortides les fem conjuntament, amb un grup de persones de Prodis (Prodiscapacitats Fundació Privada Terrassenca) una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre destinada a l’assistència i la promoció integral de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental o paràlisi cerebral. Elles també tenen dret a gaudir de la natura i la muntanya. Aquest cop farem una volta pels entorns d’Ullastrell. Sortirem de l’aparcament que hi ha a la carretera que passa per Ullastrell, la BV-1203, al quilòmetre 3,4, després mateix del Casal Cultural del poble.

Anirem cap a la carretera de Sant Llorenç Savall, la B-124, que és la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès, fins el quilòmetre 12,3, on deixarem els cotxes a l’aparcament de l’antiga Àrea d’Esplai de les Arenes, ara en desús. El Ripoll neix al sot del Galí, a la serra de Granera, al municipi de Sant Llorenç Savall i desguassa al Besós. Avui farem tota l’excursió al terme municipal de Castellar del Vallès i al límit oriental del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que en aquest punt és el propi riu. Creuem el Ripoll i podem anar a veure una barraca de vinya restaurada i ben conservada. Seguim per pista pel marge esquerra del riu fins a la Font de la Boixa, que nomalment raja i aboca l’aigua a una bassa. Passem a la vora d’una altra barraca de vinya i arribem a la carretereta que ens durà fins la petita urbanització de les Cases de les Arenes. Per aquí transcorre el GR-173. Veiem a l’altre cantó del riu i la carretera el Mas de l’Illa. El nucli de les Arenes es va formar al voltant de l’antiga masia de Can Barceló. Diverses torres modernistes, molt ben integrades al paisatge conformen aquest raval. La majoria d’aquests habitatges amb ornamentació modernista daten de principis del segle XX. Durant la guerra civil moltes d’aquestes cases foren refugi de nombroses families provinents d’Espanya. Deixem les cases i seguim cap el nord pel camí del Barceló, trobant la Font Rodona, la Font del Romaní i la Font de l’Espígol, les darreres amb basses incloses. Aquestes fonts eren lloc de passeig i esbarjo dels estiuejants de les Cases de les Arenes. La font del Romaní i la de l’Espígol foren construïdes el 1917 i restaurades el 2010. Seguim a la vora del riu i podem veure la forta erosió de l’aigua al llarg dels anys sobre la roca de la llera fent uns sorcs i gorgs singulars. Travessem el Torrent del Castelló, afluent del Ripoll. Més amunt passem al costat d’una cinglera amb alguna balma a la part baixa excavada també per l’acció de l’aigua i el vent. Si parem molta atenció es poden veure a l’aigua crancs de riu americans que són una espècie invasosora. Després i on hi hi havia camps de conreu hi trobem les basses dels horts de Can Barceló. Seguidament trobem la Font del Barceló, la Font del Carner i la dels Avellaners. Desfem un tros de camí, creuem el riu i al tornar-lo a creuar després d’una pineda, ja veiem la Mandonguilla del Ripoll, un singular roc rodó al costat del riu. Un pèl més enrere i creuem altre cop el riu pel gual de la Font del Plàtan, seguim per pista un tros i creuem la carretera. La resta d’itinerari ja el farem per sobre i a ponent de la carretera i pel GR-171-1, en direcció sud. Desseguida arribem a l’Ermita-Capella de la Mare de Déu de les Arenes, prou ben conservada i actualment en desús. Potser obre un diumenge al mes i un cop l’any s’hi fa un aplec. Formava part de la parròquia de Sant Feliu del Racó. La documentació de l'església data del segle XII. L'any 1126 es troba com a obra dels Monjos de Sant Llorenç del Munt. Hi ha constància d’haver-hi residit cinc ermitans a la casa adossada a la Capella. Deixem els plans de l’ermita per pista i baixant un tros pel Torrent del Sot de Matalonga agafem un corriol que passa per sobre del Mas de l’Illa, que ja hem vist abans des de l’altre cantó de riu. Masia construïda entre els segles XII i XV. Actualment té activitat. El corriol ara més estret, planejant i penjat per sobre de la carretera ens durà a passar pel costat de la Masia del Sabater Vell, bastant malmesa en la seva conservació. Masia documentada al segle XVIII, però probablement d’origen medieval. Es considera que pot ser molt més vella que la veïna masia de l’Illa. Després de quaranta anys sense explotar les terres, l'any 2010 es va posar en marxa un projecte per reconvertir la finca en una explotació ecològica. Fem quatre passes més i ja sóm als cotxes.

Anirem al Pont de Vilomara aquesta vegada. Per la C-55 que deixem abans d’arribar a Castellgalí a la dreta cap a Sant Vicenç de Castellet, que travessem sencer per la BV-1229 fins arribar al Pont de Vilomara. Al final del carrer de Montserrat i abans d’arribar a la carretera de Rocafort, a l’esquerra trobem el pont Vell o Gòtic de Vilomara, que li dóna nom al poble. Aquí podrem aparcar els cotxes. Aquest pont ja està documentat al 1012, reconstruït al segle XVII i també el 1989. Per aquí hi passa el Camí Ral de Terrassa a Manresa. És un pont asimètric, amb un arc central i tres arcs al marge esquerra i cinc al dret. Una obra d’enginyeria monumental d’uns 130 m. Per sobre passem el Riu Llobregat. Ara ja som al Terme Municipal de Manresa, que no el deixarem en tota l’excursió. A l’esquerra per unes cases aïllades anomenades el Raval de Manresa i corriol empedrat amunt per antigues feixes i vinyes actualment en desús. En tot moment estem al Camí Ral de Coll de Daví que, recordem, surt de La Barata. Deixem una pista i anem cap a l’altra Pont de Vilomara. El Pont de les Arnaules o Pont Foradat, es un pont natural de roca, d'una curiositat geològica, formada en un estrat gruixut amb una base de calcari-conglomerat i gres groller on hi ha incrustats nummulits, és a dir, petits fòssils en forma de llentia. Té una llargada d’uns quinze metres per entre dos i mig i un metre d’amplada i a uns deu metres per sobre d’un petit torrent. Seguim amunt per pista i passem al costat d’una barraca de vinya que té dos cossos, un per les eines i les persones i l’altre pel bestiar, amb una menjadora inclosa. Més amunt i a la dreta veiem uns gran replans que semblen antigues canteres de gres, que és el material més comú de la contrada. Al capdamunt i cap a l’esquerra travessem l’autopista C-16 i ara som al GR-151 i cap al nord, pel costat de molts camps treballats i forces barraques de vinya d’antigues feixes, creuem la carretera de Manresa a Pont de Vilomara, la BV-1225. Seguim al costat de camps enormes plantats de Brassica Oleracea, de procedència gallega i d’un verd fosc que no és altra que la Col de Cabdell de fulles atapeïdes. En aquest itinerari conflueixen molts camins de pelegrinatge: l’Ignasià, l’Oliba i el de Sant Jaume. Passem a la vora de l’enorme Mas de les Marcetes, molt ben conservat i amb les terres cuidades també. És un dels masos més importants de Manresa. Els seus origens són de plena Edat Mitjana i depenia del monestir de Sant Benet de Bages. Té un cos principal i molts edificis annexes. Més enllà arribem al Santuari de la Salut de Viladordis. Entre 915 i 938 l'església ja consta com a filial de la seu de Manresa. Es tracta d'una obra construïda durant diferents èpoques. L'església original era una construcció del segle IX. Al llarg dels segles s’hi han anat afegint elements a la construcció primitiva. Sembla ser que durant la seva estada a Manresa el 1522, l’Ignasi de Loiola freqüentava el santuari i anava a pidolar almoina al Mas de les Marcetes i sempre l’acollien. Al voltant del santuari sempre hi va haver el cementiri parroquial, que a principis del segle XX va ser traslladat a la seva ubicació actual. A Viladordis, agregat de Manresa, s’hi han descobert les restes arqueològiques més antigues del terme de Manresa. Es tracta d’una sepultura de fossa de l'època neolítica, una gran gerra sepulcral, una altra sepultura de característiques semblants i una necròpolis medieval formada per 23 tombes antropomorfes. Les tombes més antigues d’aquesta necròpolis daten d’entre els segles IX i X. Travessem altre cop l’autopista, passem pel costat de l’actual cementiri de Viladordis i ara baixem per un corriol entre mig de camps cap el Llobregat. Observem que la major part del recorregut que fem avui està pintat amb marques verdes. Al costat d’uns camps hi ha una barraca de pedra feta aprofitant un sortint de la roca, una balma obrada. Veiem el canal de la Mina que ve d’un parell de meandres del riu més amunt, de la resclosa de la Mina, que ja vam veure en una alta trescada. Travessem el canal per un pont, el seguim un trosset i baixem cap a l’esquerra cap a la Casa de les Hortes. El primer que veiem és una tina arrambada a uns grans blocs de roca, a sota un de molt gros hi ha una altra balma obrada. La casa de les Hortes és un mas abandonat i en estat mig ruïnós entre camps de conreu. Les parets i llindes de portes i finestres estan perfectes, es veu una construcció molt sòlida. Parts de la teulada ja no hi són. A sota mateix, a la vora, en una arraconada balma sorrenca hi ha la Font del Soroll, obrada el 1900 que ja no raja, potser els conductes estan obstruïts. Actualment l’aigua brolla per la base formant una bassa. Lamentablement, els amfibis no poden utilitzar aquesta bassa per criar perquè hi arriba el cranc de riu americà (Procambarus Clarkii) que manté una població nombrosa al riu i al canal propers, i que depreda els caps-grossos. Al costat i una mica més avall hi trobem la séquia que ve de Sant Fruitós de Bages i desguassa al Llobregat aquí mateix. Al travessar aquesta séquia s’ha de vigilar molt doncs, a voltes no porta aigua i de cop baixa amb forta embranzida. Ara resseguim el meandre del riu uns 700 metres per una pista actualment força enfangada, degut a les obres de canalització del tub de conducció de les salmorres des de Sallent fins al port de Barcelona. Passem per sota la cinglera de la Roca Tinyosa per on ara el canal hi passa soterrat fins que arribem a la Gola del Bigaire. Aquí, conta la tradició que un bigaire, és a dir un raier que baixava troncs, hi va morir. A la Gola del Bigaire, el riu passa per les grans escletxes que ha obert a l’estrat de roca calcària nodulosa, d’origen marí en una plataforma continental. Quan el cabal és baix, és possible travessar el riu saltant de roca en roca. Un lloc semblant al que ja vam veure riu amunt als Tres Salts. Després de netejar-nos el fangueig del calçat agafem una pista que s’enfila una mica per la Costa de Deudonat , sempre per la finca de les Marcetes i passem després per uns boscos planers fins a veure a la nostra esquerra i a baix la Central Hidroelèctrica de la CAME o de les Marcetes, fins on hi arriba el canal de la Mina que abans anava soterrat, per fer treballar les turbines de producció d’electricitat. Tornem a travessar la carretera de Pont de Vilomara i a l’altre cantó seguim una pista que en algun tram puja una mica i en d’altres es força suau. Una pujadeta més i ja som al capdamunt de la cinglera i la carena. Ens arribem al cim d’avui, la Punta Sabata de 341 metres d’alçada. Excel·lent mirador de tota la contrada, el Llobregat, el Pont de Vilomara i tota la part de llevant del riu. Des d’aquí, ara baixarem de cop per la vora de la cinglera i amb bones vistes sobre el pont gòtic, per un corriol que ens menarà enseguida a la pista que hem fet al matí per anar al pont de roca. Baixant a mà dreta una altra petita cantera. Ja només ens queda desfer l’antic camí empedrat, a voltes una mica deteriorat, que ens durà de nou al majestuós pont gòtic i als vehicles.