Els Ponts de Vilomara

Anirem al Pont de Vilomara aquesta vegada. Per la C-55 que deixem avant d’arribar a Castellgalí a la dreta cap a Sant Vicenç de Castellet, que travessem sencer per la BV-1229 fins arribar al Pont de Vilomara. Al final del carrer de Montserrat i avant d’arribar a la carretera de Rocafort, a l’esquerra trobem el pont Vell o Gòtic de Vilomara, que li dóna nom al poble. Aquí podrem aparcar els cotxes.

Aquest pont ja està documentat al 1012, reconstruït al segle XVII i també el 1989. Per aquí hi passa el Camí Ral de Terrassa a Manresa. És un pont asimètric, amb un arc central i tres arcs al marge esquerra i cinc al dret. Una obra d’enginyeria monumental d’uns 130 m. Per sobre passem el Riu Llobregat. Ara ja som al Terme Municipal de Manresa, que no el deixarem en tota l’excursió. A l’esquerra per unes cases aïllades anomenades el Raval de Manresa i corriol empedrat amunt per antigues feixes i vinyes actualment en desús. En tot moment estem al Camí Ral de Coll de Daví que, recordem, surt de La Barata. Deixem una pista i anem cap a l’altra Pont de Vilomara.

El Pont de les Arnaules o Pont Foradat, es un pont natural de roca, d'una curiositat geològica, formada en un estrat gruixut amb una base de calcari-conglomerat i gres groller on hi ha incrustats nummulits, és a dir, petits fòssils en forma de llentia. Té una llargada d’uns quinze metres per entre dos i mig i un metre d’amplada i a uns deu metres per sobre d’un petit torrent.

Seguim amunt per pista i passem al costat d’una barraca de vinya que té dos cossos, un per les eines i les persones i l’altre pel bestiar, amb una menjadora inclosa. Més amunt i a la dreta veiem uns gran replans que semblen antigues canteres de gres, que és el material més comú de la contrada. Al capdamunt i cap a l’esquerra travessem l’autopista C-16 i ara som al GR-151 i cap al nord, pel costat de molts camps treballats i forces barraques de vinya d’antigues feixes, creuem la carretera de Manresa a Pont de Vilomara, la BV-1225. Seguim al costat de camps enormes plantats de Brassica Oleracea, de procedència gallega i d’un verd fosc que no és altra que la Col de Cabdell de fulles atapeïdes. En aquest itinerari conflueixen molts camins de pelegrinatge: l’Ignasià, l’Oliba i el de Sant Jaume. Passem a la vora de l’enorme Mas de les Marcetes, molt ben conservat i amb les terres cuidades també. És un dels masos més importants de Manresa. Els seus origens són de plena Edat Mitjana i depenia del monestir de Sant Benet de Bages. Té un cos principal i molts edificis annexes.

Més enllà arribem al Santuari de la Salut de Viladordis. Entre 915 i 938 l'església ja consta com a filial de la seu de Manresa. Es tracta d'una obra construïda durant diferents èpoques. L'església original era una construcció del segle IX. Al llarg dels segles s’hi han anat afegint elements a la construcció primitiva. Sembla ser que durant la seva estada a Manresa el 1522, l’Ignasi de Loiola freqüentava el santuari i anava a pidolar almoina al Mas de les Marcetes i sempre l’acollien. Al voltant del santuari sempre hi va haver el cementiri parroquial, que a principis del segle XX va ser traslladat a la seva ubicació actual.

A Viladordis, agregat de Manresa, s’hi han descobert les restes arqueològiques més antigues del terme de Manresa. Es tracta d’una sepultura de fossa de l'època neolítica, una gran gerra sepulcral, una altra sepultura de característiques semblants i una necròpolis medieval formada per 23 tombes antropomorfes. Les tombes més antigues d’aquesta necròpolis daten d’entre els segles IX i X.

Travessem altre cop l’autopista, passem pel costat de l’actual cementiri de Viladordis i ara baixem per un corriol entre mig de camps cap el Llobregat. Observem que la major part del recorregut que fem avui està pintat amb marques verdes. Al costat d’uns camps hi ha una barraca de pedra feta aprofitant un sortint de la roca, una balma obrada. Veiem el canal de la Mina que ve d’un parell de meandres del riu més amunt, de la resclosa de la Mina, que ja vam veure en una alta trescada. Travessem el canal per un pont, el seguim un trosset i baixem cap a l’esquerra cap a la Casa de les Hortes.

El primer que veiem és una tina arrambada a uns grans blocs de roca, a sota un de molt gros hi ha una altra balma obrada. La casa de les Hortes és un mas abandonat i en estat mig ruïnós entre camps de conreu. Les parets i llindes de portes i finestres estan perfectes, es veu una construcció molt sòlida. Parts de la teulada ja no hi són. A sota mateix, a la vora, en una arraconada balma sorrenca hi ha la Font del Soroll, obrada el 1900 que ja no raja, potser els conductes estan obstruïts. Actualment l’aigua brolla per la base formant una bassa. Lamentablement, els amfibis no poden utilitzar aquesta bassa per criar perquè hi arriba el cranc de riu americà (Procambarus Clarkii) que manté una població nombrosa al riu i al canal propers, i que depreda els cap-grossos. Al costat i una mica més avall hi trobem la cèquia que ve de Sant Fruitós de Bages i desguassa al Llobregat aquí mateix. Al travessar aquesta cèquia s’ha de vigilar molt doncs, a voltes no porta aigua i de cop baixa amb forta embranzida.

Ara resseguim el meandre del riu uns 700 metres per una pista actualment força enfangada, degut a les obres de canalització del tub de conducció de les salmorres des de Sallent fins al port de Barcelona. Passem per sota la cinglera de la Roca Tinyosa per on ara el canal hi passa soterrat fins que arribem a la Gola del Bigaire. Aquí, conta la tradició que un bigaire, és a dir un raier que baixava troncs, hi va morir. A la Gola del Bigaire, el riu passa per les grans escletxes que ha obert a l’estrat de roca calcària nodulosa, d’origen marí en una plataforma continental. Quan el cabal és baix, és possible travessar el riu saltant de roca en roca. Un lloc semblant al que ja vam veure riu amunt als Tres Salts. Després de netejar-nos el fangueig del calçat agafem una pista que s’enfila una mica per la Costa de Deudonat , sempre per la finca de les Marcetes i passem després per uns boscos planers fins a veure a la nostra esquerra i a baix la Central Hidroelèctrica de la CAME o de les Marcetes, fins on hi arriba el canal de la Mina que abans anava soterrat, per fer treballar les turbines de producció d’electricitat.

Tornem a travessar la carretera de Pont de Vilomara i a l’altre cantó seguim una pista que en algú tram puja una mica i en d’altres es força suau. Una pujadeta més i ja som al capdamunt de la cinglera i la carena. Ens arribem al cim d’avui, la Punta Sabata de 341 metres d’alçada. Excel·lent mirador de tota la contrada, el Llobregat, el Pont de Vilomara i tota la part de llevant del riu.

Des d’aquí, ara baixarem de cop per la vora de la cinglera i amb bones vistes sobre el pont gòtic, per un corriol que ens menarà enseguida a la pista que hem fet al matí per anar al pont de roca. Baixant a mà dreta una altra petita cantera. Ja només ens queda desfer l’antic camí empedrat, a voltes una mica deteriorat, que ens durà de nou al majestuós pont gòtic i als vehicles.