Excursionisme
Trescades

Talamanca 1714
Aquest cop anem a Talamanca. Agafem la carretera de Matadepera, la BV-1221 i al kilòmetre 24,5 ja som al poble. Deixem els cotxes al carrer de les Basulles, a tocar d’un edifici de pisos que és la vergonya del poble. Pel carrer del Raval anem a buscar el carrer de la Font. Així arribem a la Font del Castell o de Talamanca. Construïda el 1683, fins el 1968 era l’indret on els veïns del municipi anaven a buscar l’aigua per al consum diari. Amb un safareig comunal també, el lloc es va convertir en punt de trobada habitual del veïnat. Al lloc hi ha plantat un arbre centenari d’origen nord-americà en substitució d’un antic pollancre. Es tracte d’un Acer Negundo o Acer de fulla de Freixe, bastant malmès avui dia. Seguirem un tros pista avall i agafarem un corriol a mà dreta cap el Fornot. Aquest forn de dues boques és un forn de teuleria o rajoleria on s’hi coïen peces ceràmiques per a la construcció. Aquests forns es construïen a la vora de llocs amb força combustible i també amb matèria primera adequada per la fabricació de les peces de ceràmica.
Tornem a la pista i enseguida som a la Riera de Talamanca. Aquesta riera es nodreix a la seva capçalera dels Torrents del Coll de Baldric, del de la Vall i del de les Refardes. Riera avall i ja pel seu cantó dret trobem la Sínia de Can Valls. És una construcció molt senzilla del segle XIX, que és el moment en què proliferen les sínies per poder regar horts i conreus. Aquesta sínia conserva tot l'aparell mecànic, amb les dues rodes i els respectius eixos. A l’exterior hi ha un complex sistema de canals amb un aqüeducte i dos dipòsits. L'aigua s'obtenia d'una surgència natural i s'elevava fins a un safareig connectat amb el sistema de canals que, per gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera. De sínies n’hi ha de diferents tipus, i encara que n’hi ha algunes d’hidràuliques, la majoria, com aquesta, eren de tracció animal. En aquest cas es tracta d’una sínia de rosari, que servia per regar tots els horts fins el torrent dels Gobians o Gubians. Des del 1968 l'aigua de la xarxa municipal de Talamanca s'obté just d'aquesta surgència natural d'on s'abastia la sínia, que mitjançant una bomba elèctrica ara, puja al poble. Per un corriol arribem a sobre la Balma dels Gobians, nom que prové del mas situat una mica més amunt, a la carena, la Gobiana. Balma de visita optativa doncs l’accés és una mica entremaliat. Es tracte d’una gran balma en forma de quart de lluna, d’uns 50 metres de llargada, uns 5 de fonda i 4 d’alçada. A un costat hi ha un petit dipòsit per recollir l’aigua que regalima del sostre. Per sota de la balma hi ha la Font dels Gobians, avui de difícil accés i localització per la gran quantitat de vegetació que hi ha. Per sobre hi ha el Salt de la Gobiana que porta l’aigua del Torrent dels Gobians, que més amunt es diu de la Font dels Pets. Tot plegat va a parar a la Riera de Talamanca. El torrent dels Gobians és un dels escenaris més importants de la Batalla de Talamanca i un dels espais on més restes s’han trobat d’aquell episodi bèl·lic. El 2008 es van fer una sèrie de prospeccions arqueològiques per la contrada, trobant nombrosos objectes relacionats amb la Batalla del 13 d’agost del 1714.
Tornem al camí i passem per sobre la gran balma, que ara queda molt avall, per tota una gran llenca de roca conglomerada. Trobem pista altre cop i arribem a la corbada Resclosa del Molí del Menut d’uns 20 metres de llargada, en bon estat. La primera construcció és de mitjans del segle XVIII i fou ampliada el 1994. A la vora un safareig i una barraca de vinya quadrada força gran. A l’altre cantó de la riera hi ha la Sínia de Can Mariano, aquesta enrunes i encara es conserven els murs de tanca del horts que regava la sínia al seu voltant. Més avall, a la riera hi ha un gorg banyable. L'aigua acumulada a la resclosa era transportada mitjançant una canalització, avui desapareguda, fins al molí fariner del Menut, on es guardava en una bassa i esdevenia, en ser utilitzada, la font d'energia que feia funcionar el molí.
A més, l'aigua també seria aprofitada per regar els horts que es treballaven a la llera de la riera, entre la resclosa i el molí. Travessem el torrent del Molí del Menut, al capdamunt del qual hi ha l’enorme Balma de Rocagiberta als Cingles de l’Estoviada. Balma que es veu de molt lluny i visitarem en una altra ocasió. Som ja al Molí del Menut que té dues edificacions molt ben conservades. La més petita i de nova construcció, amb funcions de paller i magatzem. La casa principal està datada del segle XI i ha sofert diverses ampliacions i millores al llarg dels segles. Al nord hi ha dues tines adossades a la casa, al sud el molí fariner hidràulic, a l’interior un celler amb les tines i una premsa i corral pel bestiar. En destaca el rellotge de sol de la façana, realitzat amb la tècnica de l'esgrafiat l'any 1969. Travessem la riera per un pont estret i pugem per pistes cap el poble. Al capdamunt, a la carena mateix hi ha la antiga Bassa del Cardona. Ara també, a la carena del castell, un gran camp que ens permet veure el castell i un bon tros de poble. Les primeres notícies del castell són de l’any 967. A mitjans del segle XVI el castell havia perdut la seva funció militar, convertint-se en el centre d’una gran explotació agrícola i també en el principal administrador del Terme. La següent notícia històrica no la trobem fins el 1717 quan, després de la guerra de Successió i del decret de Nova Planta, se n’ordena la demolició total. Represàlia que també es va aplicar a bona part dels castells catalans, tot plegat ordenat pel Borbó Felip V. Mig segle després els Marquesos de Castellbell n’eren els propietaris i van encarregar la reconstrucció, no com era abans sinó tal com és ara, amb els gustos del moment i de major funcionalitat de caire agrícola. A tocar del castell hi ha un memorial de 1714 en record d’aquells que van lluitar en defensa de les llibertats de Catalunya. Ara, pel carrer del Raval travessarem el poble per tornar ja cap a casa.
Dimecres, 14 de gener de 2026